Entrevista a Jordi Mas López, traductor del Murakami al català

Posted on gener 13, 2012

1


Fotografia extreta a Visat, revista digital de literatura i traduccióJordi Mas López, un colomí que nasqué un 20 de gener de l’any 1972. Llicenciat en Traducció i Interpretació per la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), domina quatre llengües: el català, el castellà, l’anglès i el japonès. Uns idiomes que li han permès viure i fer món: vivint un any a Anglaterra i tres anys al Japó.

Bet: Actualment, està traduint l’obra de Haruki Murakami. Què ha hagut de fer per arribar fins aquí?

Jordi: Sí i de fet, vaig enllestir el tercer volum, el dia sis d’aquest mes. Com va començar tot? Bé, l’Albert Nolla era el traductor de l’obra de Murakami, abans que els llibres tinguessin èxit. L’Albert havia traduït Tòquio Blues i Crònica de l’ocell que dóna corda al món. Ell va donar referències sobre mi i es van posar en contacte per tal que jo continués traduint la resta de llibres.

B: Què podria destacar de l’obra de Murakami?

J: És un bon autor de best-sellers. Té una qualitat d’estil, d’escriptura molt bona. És  molt oral i a la vegada, molt precís.

B: Quin va ser el motiu que el fés decantar per estudiar la llengua japonesa?

J: Vaig cursar el COU a Igualada, a l’Institut Pere Vives Vich. Tenia una bona nota i era conscient que a Traducció, la nota era alta. Llavors vaig rumiar de començar Traducció perquè en aquella època era una diplomatura i així després fer la llicenciatura de Filologia. Però es va canviar el pla d’estudis i Traducció va passar a ser una llicenciatura i ja no em vaig passar a Filologia. Quan vaig entrar a Traducció, tenia com a primera llengua l’anglès. Però havia d’escollir una segona llengua: àrab, xinès o japonès. Vaig decantar-me pel japonès ja que em va cridar l’atenció que fos un repte per mi.

B: Què és el que l’atrau de la literatura japonesa?

J: M’agrada que sigui tan detallista, que tingui una trama llarga amb una acumulació de fets; això es veu, sobretot, en l’obra de Murakami. Murakami és un exemple d’un dels trets principals de la literatura japonesa: ensenyar el nucli de les coses.

B: Com valoraria la seva experiència com a traductor; sobretot, amb una llengua tan complexa com ho és el japonès?

J: És una feina lenta. Has de reformular. És més una feina de reescriure que no pas de traduir. A més, també ho compagino impartint classes ja que sóc professor en la Facultat d’Interpretació de la UAB. Per tant, ja fa uns quants anys que ensenyo japonès i literatura japonesa clàssica. També imparteixo classes de màster.

B: Podria exemplificar algunes de les dificultats o curiositats que s’ha trobat a l’hora de traduir, especialment en les sèries de televisió?

J: Els jocs de paraules són molt freqüents. Això és una de les característiques principals de la literatura clàssica japonesa. I s’ha conservat actualment, sobretot això ho vaig viure  l’hora de traduir els capítols de Shin-Chan. En el cas d’aquesta sèrie (i el que m’he trobat en moltes d’elles) és que no saps l’argument. Vas traduïnt, envies les traduccions a l’estudi de televisió, però no saps què passara, com acabarà… Aquesta incertesa suceeix en les sèries de tipologia fantàstica. Per exemple, en la sèrie animada Els defensors del més enllà, m’havia de documetnar en llocs web que parlessin d’aquesta sèrie. Això sí, cal dir que moltes productores japoneses ja envien el guions en anglès.

B: Shin-Chan: dibuixos per adults o per infants?

J: Shin-Chan és per adults. És l’humor japonès típic, col·loquial. Està dirigida als pares dels nens.

B: Com se li va presentar l’oportunitat de poder anar a viure al Japó?

J: Primerament, vaig estar a Tòquio durant un anys i mig, com a estudiant d’intercanvi; més o menys com si fos una beca de mobilitat internacional. No hi vaig anar sol, sinó que vaig poder emprendre aquesta aventura amb la companyia d’un amic meu. De fet, vam ser els primers estudiants de la UAB que van anar al Japó. Vaig tornar, i després vaig venir a viure a Tsu, una ciutat ubicada al sud del Japó.

B: Segurament, després de viure-hi durant molt de temps, deu guardar alguna que altra curiositat…

J: Sí! Mengen molt arròs (riu). Bé, estar-hi tres anys, he arribat a la conclusió que és una societat molt complexa. Són amables amb gent que tenen una relació social (ja sigui degut a una amistat, per motius de feina…), però amb desconeguts, no ho són.

B: Amb quina anècdota es queda, del Japó?

J: El segon cop que vaig tornar al Japó, vaig anar a una escola d’un poble que organitzaven un cap de setmana pels estrangers. Els nens havien preparat unes activitats i en aquell moment, em va tocar ballar la Macarena. O també recordo que un dia a la feina, com que el Japó és un país de terratrèmols, vam fer un simulacre com si hagués hagut un terratrèmol. Recordo que una companya va haver-se de llevar abans de les cinc del matí perquè no vivia gaire a prop de la feina i llavors, el simulacre consistia en què en el fet d’haver-se presenciat un terratrèmol, ella no podia anar a la feina amb tren i hi havia d’anar caminant.

B: Hi ha feeling cultural entre Japó i Catalunya?

J: Recordo el Dia de la rosa, a Nagoia. Jo coneixia un home d’amistat “nipona-catalana”. Vaig arribar a la festa de Sant Jordi i les noies ballaven flamenc. Realment, em vaig quedar del tot sorprès.

B: Com compagina un, la nostàlgia que pot arribar a sentir quan està a tants quilòmetres de distància de la família durant tant de temps?

J: En realitat, t’obliga a obrir la ment. Arriba un punt que no et queda altre remei que fer-te la idea que estàs lluny i jo també estava en una fase de veure i pensar en altres coses. Sí que també és cert que t’obliga a replantejar les coses, és a dir, abans potser ho veies de forma més evident i no ho qüestionaves.

B:Tal i com l’he introduït al començament de l’entrevista, vostè no només és traductor i professor, sinó que també és escriptor… faci cinc cèntims de quina ha estat la seva trajectòria literària.

J: Jo sempre he pensat que l’única manera de publicar és guanyar premis. El primer premi, era la segona edició del Premi Oriol Rossell, de poesia, otorgat pels Castellers de Vilafranca. Es titulava Autorretrat amb esfinxs, molt intens emocionalment, “quan ja fas el cop, s’acaba el poema”. El segon premi que vaig guanyar, a l’any 2008, era Rei en Jaume, de la població de Calvià, Mallorca. Amb l’obra Horus al desert. Tracta de mitologia egípcia, de fórmules màgiques, dir la paraula justa per dir el que vols, com un sortilegi. Això em va sorgir de la idea que al pronunciar el nom de les coses, en egipci, volia dir: controlar les coses. I el tercer premi va ser el Premi Senyoriu Ausiàs March, de Beniarjó, València. Aquest és el relat més japonès, titulat sota el nom de Sema.

B: I per acabar, quins projectes l’esperen?

J: El dia 29 d’aquest mes, és a dir, d’octubre, hi haurà la presentació de Tanca Catalana (Volum Obrador Andentum). És un volum col·lectiu. Al novembre, la presentació de Cent de Cent, una antologia de cent poemes de poesia clàssica japonesa del segle XVIII.

B: Moltes gràcies per haver contestat totes les preguntes. Però, sobretot, molta sort en els seus nous projectes.

J: Gràcies a vosaltres.

Anuncis
Posted in: Vides.